Jo esperava arribar i trucar al timbre de casa la Maria, però en comptes d’això em vaig trobar a mare i filla fent el vermutet al carrer amb un amic d’infància (o potser hauria de dir de la llar d’infants, perquè es coneixen des que amb prou feines tenien un any). Després sí, vaig conèixer tota la fauna domèstica al complet: una gossa i dos gats. Pel camí vaig veure un llit amb nines (això és nou per a mi!), una paret de pissarra per dibuixar-hi somnis, un dòmino multiusos i un conte de Sant Jordi.
Gràcies, guapes!!
Elena - molt xulo-xulo xuliiiiiiiiiiiissim de veritat.
Lluis Gerard - M’agraden molt les fotos, sobretot la manera com busques la simplicitat amb els desenfocs. I se’m fa molt interessant veure tot el fil que es crea a mesura que mires les fotos, enhorabona pel projecte, estaré atent a les sessions :)
Victòria - És que jo sóc dona de grans DoFs, ja saps :-)
La veritat és que és un repte total, cada lloc nou, amb diferents condicions de llum; adaptar-se al que hi ha sobre la marxa; aconseguir establir un diàleg i una confiança amb les persones davant de la càmara… qui sap, potser és el primer pas per atrevir-me a fer un projecte personal de ‘strangers’, que fa moooolt de temps que em crida.
Violeta Rodríguez - Son buenísimos tus reportajes, súper divertidos, llenos de detalles…. una forma única de hacer un reportaje familiar.
Un abrazo desde Madrid!!
Victòria - ¡Gracias Violeta! :D
Yo me lo paso genial. Pero lo que realmente me gusta es que la gente sea como es, sin florituras, adornos ni poses. La vida con hijos pequeños es un caos por definición, pero creo que ese es precisamente su encanto (y esas caras sucias, y esas babas que caen, y esa ropa manchada…).