La família Bradshaw Cantos

Fa molt de temps que no escrivia quatre ratlles; quatre ratlles per a mi mateixa. És estrany, pensar que vaig iniciar-me en la fotografia provant de fugir una mica de la sopa de lletres en què vivia dia i nit per causa de la traducció (per si no ho sabíeu, sóc traductora a temps parcial). I ara em trobo aquí, rebuscant una manera concisa i senzilla de presentar aquest projecte, amb paraules.

Molts dels que aterreu a aquesta pàgina segurament coneixeu la meva faceta com a fotògrafa de nadons. Doncs bé, els nadons també creixen i sempre hi havia algú que em demanava de fer una sessió de fotos a l’estudi amb nens més grandets, de sis mesos, vuit mesos, un any o més… N’he fet en més d’una ocasió, però pel camí em va quedar una cosa força clara: no és el que vull transmetre, em falta quelcom.

Sempre he cregut que els nens més grans necessiten espai per moure’s, per gatejar, per córrer… en definitiva, per ser una mica ells mateixos. I un estudi fotogràfic no és el millor ambient. A més, les imatges que es poden obtenir en un entorn artificial no reflecteixen fàcilment la realitat del caràcter de les persones que hi surten, ni de les relacions que s’estableixen entre elles. I el record que evoquen segurament no serà tan potent com el d’una instantània casolana.

Per això vaig decidir posar en marxa un experiment, que poc a poc ha anat adquirint forma i sentit per sí mateix. Això és xulo-xulo: una aventura fotogràfica diferent i contraposada (o potser complementària) a les fotos de nadons. Sense esquemes, ni guions, ni poses, ni llum artificial. Sense maquillatges, ni retocs posteriors, sense gent mirant a càmera amb un somriure més o menys natural. Perquè la vida no és perfecta, però això no la fa menys bella. Xulo-xulo vol ser un retrat de la realitat, un petit relat de què passa a la vida d’una família durant dues hores, que segueixi un mínim fil narratiu. I no cal que sigui una família amb nens grans: podria coincidir amb l’arribada d’un nou membre a la família amb pocs dies de vida; o podria ser una família sense nens.

Es tracta de demanar-vos que m’obriu les portes de casa vostra, del vostre pis o el vostre jardí; que em deixeu acompanyar-vos al vostre ambient, amb la vostra gent, i que m’ensenyeu com viviu. La idea és que ens coneguem i parlem, i ens deixem anar. Les fotos resultants són una petita finestra a la vostra vida, ni més ni menys, vista per una forània. La meva esperança és que quan surti per la porta hagi deixat de ser-ho.

Us deixo amb la Carme i els seus dos fills encantadors, de cabells fins i daurats i veus profundes. Benvinguts a la república independent de casa seva. Gràcies Carme, un petonàs!

léelo en español »
Hace mucho tiempo que no escribía cuatro líneas; cuatro líneas para mí misma. Se hace extraño pensar que me inicié en la fotografía en un intento de huir de la sopa de letras en que vivía noche y día a causa de la traducción (por si no lo sabíais, soy traductora a tiempo parcial). Y ahora estoy aquí, rebuscando una forma concisa y sencilla de presentar este proyecto, con palabras.

Muchos de los que aterrizáis en esta página probablemente conocéis mi faceta como fotógrafa de recién nacidos. Pues bien, los recién nacidos también crecen y siempre había alguien que me pedía una sesión de fotos en el estudio con niños más mayores, de seis, ocho meses, un año o más… He accedido en más de una ocasión, pero por el camino me quedó algo bastante claro: no es lo que quiero transmitir, me falta algo.

Siempre he creído que los niños más mayores necesitan espacio para moverse, para gatear, para córrer… en definitiva, para ser ellos mismos. Y un estudio fotográfico no es el ambiente más apropiado. Además, las imágenes que se pueden obtener en un entorno artificial no reflejan fácilmente la realidad de las personas que aparecen en ellas, ni las relaciones que se establecen entre ellas. Y el recuerdo que evocan probablemente no será tan poderoso como el de una instantánea casera.

Por eso decidí poner en marcha un experimento, que poco a poco ha ido adquiriendo forma y sentido por sí mismo. Esto es xulo-xulo: una aventura fotográfica diferente y contrapuesta (o quizás complementaria) a las fotos de recién nacidos. Sin esquemas, ni guiones, ni poses, ni luz artificial. Sin maquillajes, ni retoques posteriores, sin gente mirando a cámara con una sonrisa más o menos natural. Porque la vida no es perfecta, pero eso no la hace menos bella. Xulo-xulo pretende ser un retrato de la realidad, un pequeño relato de lo que ocurre en la vida de una familia durante dos horas, que siga un mínimo hilo narrativo. Y no es necesario que sea una familia con niños mayores: podría coincidir con la llegada de un nuevo miembro a la familia de pocos días de vida; o podría ser una familia sin niños.

Se trata de pediros que me abráis las puertas de vuestra casa, de vuestro piso o vuestro jardín; que me dejéis acompañaros en vuestro ambiente, con vuestra gente, y que me mostréis cómo vivís. La idea es que nos conozcamos y hablemos, y nos soltemos. Las fotos resultantes son una pequeña ventana a vuestra vida, ni más ni menos, vista por una extraña. Mi deseo es que cuando salga por la puerta haya dejado de serlo.

Os dejo con Carme y sus dos hijos encantadores, de cabello fino y dorado y voz profunda. Bienvenidos a la república independiente de su casa. Gràcies Carme, un petonàs!

Monica - Es genial aquest projecte!!!! m’ encanta!!!

com es pot fer per participar aquest projecte???? Es molt bona idea, la vida cotidiana de cada familia, con es la realitat mateixa!!!

Tant les fotes de nadons com aquest nou projecte, Xulo-Xulo… son molt bons!!!

Eva - Me encanta la iniciativa Victòria, tan personal y bien hecha como todo lo que tú haces. Además me gusta especialmente que para empezar hayas escogido una familia cuyos hábitos nos resultan tan cercanos a quienes estamos en esto de criar nuestros cachorrillos con apego, con camas que admiten muchos miembros que se quieren, teta sin mirar calendarios, paseos en la ergo cerquita de mami… tan de agradecer en un entorno que no siempre nos entiende, que cree que malcriamos a nuestros hijos y que parece haberse olvidado de que un hijo es lo que más se ama en el mundo y no hay que tener miedo en hacérselo saber. Un beso

Miriam - Ja era hora…a la fí he trobat algú que retrati la meva família tal i com jo m’imaginava, com a mi m’agradaria….Sóc mestra, mare de dos nens i estudiant de fotografia…m’he identificat molt amb tú i amb la teva filosofía fotogràfica de nens i famílies i buscava algú que fotografies la meva i ja t’he trobat…cap al bon temps en parlarem…Fe-li-ci-tats.

ah! i felicitats també pel teu treball amb nadons tan inspirador…

Victòria - Oh, gràcies :) Em faràs posar vermella. Doncs quan vulguis parlem!

Victòria - Gracias Eva, te agradezco tus palabras y me encanta tu capacidad para quedarte con esos detalles. Si todo va bien tengo en mente acercarme por los madriles en alguna aventura, así que con suerte nos vemos… aunque dentro de unos meses, eso sí ;-)

Elena - m’agrada la fotografia i una de les meues queixes es que sempre estic detràs de l’objetiu i quasi bé no tinc fotografies amb ells, més ben dit fotografia amb la família al complet quasi cap per no dir ninguna. M’agrada el teu projecte i no m’importaria gens formar-ne part. Felicitats. Admiro el teu treball i tots els teus projectes. M’ha costat però ho he après dels meus fills vull tenir fotos i tenir fotos d’ells es molt important per mí però també ho es tenir fotos de les seves joguines, dels seus dibuixos, de les rabietes de les seves sabates descordades o del seu raspall de dents, de l’abraçada que em donen quan els vaig a rebre a l’escola o del beset per anar a dormir.

admin - Gràcies Elena, per desgràcia a mi em passa el mateix – tinc milers de fotos d’ells però amb prou feines hi surto jo! :-)

No publicaré el teu e-mail, no pateixis. Camps obligatoris *

*

*